Aquests dies, avançant amb les formacions sobre Gentrificació que vam iniciar al Març, estem aprofundint en Harvey i el seu monumental llibre "Espacios del Capital". En la segona part del llibre fa un seguiment extraordinari del procés d'acumulació descrit per Marx al Capital per relacionar-lo amb el procés imperialista a partir de les teories de la localització i circulació que ja comentàvem en articles passats. Quan Harvey analitza el procés d'acumulació comença per exposar les condicions sota les que produeix i es reprodueix el capitalisme i pren com a base analítica el fet que aquest sistema, per la seva pròpia infraestructura econòmica, produeix i reprodueix també les condicions que el porten a caure en crisis periòdiques.
Així doncs, avui mirarem de posar sobre la taula algunes qüestions d'economia política que entenem de vital importància per a comprendre la ciutat post COVID'19.
Primerament és necessari que restem ferro a la “excepcionalitat” dels temps que presenciem. Aquesta crisi, així com altres viscudes i per viure tenen característiques més o menys comunes, però el que comparteixen, sense cap mena de dubte, és que són endèmiques al sistema de producció capitalista i, sobretot, que les seves conseqüències es consoliden en patrons de benefici per al monopoli de la classe dominant, en la precatització de la classe dominada, l'augment de la fractura entre nord i sud globals, l'auge de nacionalismes i feixismes, i, de sort, també en part de les condicions objectives per a fer caure el capitalisme. Aquest últim és un cas molt remot i poc esperançador, sobretot en aquest cas de crisi sanitària on, com diu Manuel Delgado, cal obeir per a sortir-nos-en, escapçant les possibilitats de qualsevol insurrecció. La comparació podria fer-se amb una crisi de subconsum:
"Los capitalistas tienden constantemente a ampliar la masa y el valor total de las mercancías en el mercado al mismo tiempo que intentan maximizar sus beneficios manteniendo los salarios bajos, lo cual restringe la capacidad de compra de las masas (Harvey, 2001, p 258)."
Aquest cas s'anomena Crisi de Subconsum degut a la impossibilitat de compra de la classe treballadora, doncs la diferència entre salari i cost de vida és tan elevada que li és impossible accedir als bens de consum que circulen al mercat. Aquí, les condicions objectives per a una revolta són molt més visibles, doncs les ja contradictòries relacions tècniques i socials sobre els mitjans de producció es fan insuportables i les consignes de les condicions subjectives són clares: revolució o inanició.
Ara bé, en una situació de crisi sanitària, on el discurs imperant és la de l'afectació "democràtica" i la responsabilitat col·lectiva es fa difícil entendre que també beneficiarà a les mateixes mans que qualsevol altre tipus de crisi. Estem cansades de sentir repetir la cantarella que el COVID no entén de classes ni territoris, però la realitat és que ho fa, i de manera molt crua. El COVID entén de zones precaritzades, exposades a feines essencials d'alt risc de contagi i necessitat de seguir treballant en feines físiques i col·lectives (fàbriques, centrals de producció, feines de neteja i manteniment, etc). El COVID entén de classes, això està clar, i podeu veure aquest article de dues companyes de Nou Barris que en parlen:
L'impacte víric manté una relació absolutament propera amb les condicions socials en les que visquem les persones, el nostre context, classe, entorn laboral, social, etc. I això només pot portar a una conclusió, el COVID també és lluita de classes, i en les estadístiques de l'article de Nou Barris ens recolzem.
Però no només podem aportar arguments d'aquest tipus, podem aprofundir una mica més en els conceptes de crisi desenvolupats per Marx i reforçats per Harvey. Aquí una cita crucial (Harvey, 2001, p. 259):
"Podemos imaginar que cada crisis hace avanzar el proceso de acumulación hacia un nuevo plano superior. Este "nuevo plano" mostrará probablemente ciertas características combinadas de los siguientes tipos:
1. La productividad de los trabajadores mejorará mucho mediante el empleo de maquinaria y equipamiento más avanzado, mientras que el equipamiento de capital fijo más antiguo se habrá abaratado mucho, durante el transcurso de la crisis, debido a la devaluación forzosa.
2. El coste del trabajo se reducirá mucho, debido a la generalización del desempleo durante la crisis y, en consecuencia, se puede obtener un mayor excedente para una nueva acumulación.
3. El capital excedente que carecía de oportunidades de inversión en la crisis será atraído a nuevas líneas de producción de elevada rentabilidad.
4. Un aumento de la demanda efectiva para los productos -al principio en la industria de bienes de capital pero más tarde en el consumo final- despejará fácilmente el mercado de todos los bienes producidos."
Es pot entendre aquesta cita des de diferents punts de vista i el que ens interessa ara mateix és que explica, perfectament, com es materialitza la frase "tota crisi genera monopoli".
El que estem observant en aquests temps és l'enorme precarització a la que està avançant la classe treballadora. Des d'ERTES a nul·les oportunitats laborals, estan patint les conseqüències econòmiques del COVID moltíssimes PIMES i estructures que no poden fer front a la nova situació comercial. Obligades a tenir una infraestructura logística telemàtica i de venda per internet es veuen competint amb conglomerats com Amazon, que en tenen ja un monopoli molt considerable. La ruïna a la que les porta la crisi impedeix distribuir la riquesa i es concentra en unes poques mans que ja coneixem de sobres.
Aquesta conseqüència s'agreuja amb el que Harvey descriu com a devaluació del "cost del treball". La principal característica diferencial del sistema capitalista vers altres com esclavisme o feudalisme és l'entrada de la força de treball al lliure mercat. Això implica que les treballadores competeixen per a obtenir posicions laborals favorables i els preus per hora treballada (si agafem aquest valor relatiu) es disputen sota l'oferta i la demanda. Aquest fet provoca, bàsicament, que a més demanda del lloc de treball més es podrà precaritzar, és a dir, més es devaluarà.
Aquesta condició de devaluació es recorrent en el sistema capitalista ja que un dels objectius per a perpetuar la seva explotació infinita és crear, constantment, una enorme massa de treballadores en disputa per a espais laborals limitats. Els mètodes són molt diversos, hi ha estratègies a llarg plaç com fomentar el creixement poblacional, d'altres més ràpides mitjançant onades migratòries nacionals o transnacionals, o també provocant atur a partir de maquinària i innovacions tecnològiques que substitueixin la mà d'obra humana. En el cas que tractem trobem una crisi que genera tantíssim atur que és inevitable que les condicions laborals no en surtin molt agreujades i que, en conseqüència, només es salvin estructures empresarials que absorbeixin la demanda de PIMES i altres treballs no regulats. Així es crea el monopoli: precaritzant i absorbint.
Aquesta introducció a l'economia política de les crisis que hem intentat aportar no podria, en cap
cas, pretendre esclarir les causes del virus, no es vol entrar al debat de la conspiració. Però el que sí que es pot entendre bé a partir del descrit és que aquest sistema (el capitalisme imperial) funciona en base a engranatges que provoquen (ells mateixos) crisis periòdiques i que, sobretot, la seva configuració fa inevitable que qui se'n vegi més impactada sigui la classe treballadora. Si la crisi sanitària ha sigut provocada o no ens és secundari, el que hem d'entendre és que si s'ha propagat d'aquesta manera a nivell territorial i ha destruit tant espais laborals de tamany petit i mig no és per una agressivitat o eficiència vírica, és per les pròpies condicions internes del sistema capitalista.
En el capitalisme la classe treballadora és MOLT VULNERABLE a crisis de qualsevol tipus (superproducció, subconsum, sanitària, humanitària-imperial...) i la classe dominant en surt SEMPRE molt reforçada. No sols a nivell econòmic, també el "caos" i la "inseguretat" que hi van relacionades, amb l'èmfasi dels mitjans de desinformació que bombardegen amb imatges, xifres i alarmes, creen el caldo de cultiu per a noves mesures de "seguretat" i control i per a l'alçament de blocs feixistes que es proposen com a solució populista apel·lant a consignes buides que, en essència, es basen en repressió i segregació popular. Situacions com la del COVID permeten Estats d'Excepció, impunitat policial, veneració del poder polític i, sobretot, implementació de "solucions" que fixin més la seva posició de privilegi.
Mantinguem-nos atentes, potser fem tard i aquesta crisi també la pagarem nosaltres, esperem quesi és així, sigui l'última...
Seguim treballant.