Aquesta és la imatge d'una intervenció militar de les FDI (Forces de Defensa d'Israel) a la Palestina ocupada. És una escola, i l'exercit hi ha perforat els murs en el seu pas cap a una detenció i extermini. No és que l'escola fos objectiu de res, ni que s'hi amagués ningú, "simplement" estava en el camí dels plans de l'exercit isralià.
I no, no és un dany col·lateral, no és un explosiu mal llançat ni un error de càlculs en el seu pas. Aquesta imatge és exactament la demostració del seu èxit en la submissió d'una població sencera en el terror permanent i el control absolut. És la possibilitat constant que els murs de l'escola, l'hospital o casa teva, explotin per deixar pas a l'extermini. Aquesta estratègia s'anomena "A Través de los Muros" i és literal: perforar els murs de la ciutat per a crear un laberint interior per on circular i atacar el poble palestí. És la tècnica militar més demencial que podem trobar avui en dia en la guerra urbana.
Imagíneselo: estás sentado en el salón de tu casa, que conoces a la perfección; es el espacio en el que la familia se reúne para ver la tele después de cenar… Y, de repente, esa pared desaparece con un rugido ensordecedor, la habitación se llena de polvo y escombros, y un soldado tras otro va saliendo de la pared, gritando órdenes. No tienes ni idea de si es a ti a quien están buscando, si han venido a quitarte la casa o si tu casa simplemente estaba en su camino hacia otro lugar. Los niños gritan presas del pánico… ¿Es posible siquiera imaginar el horror experimentado por un niño de cinco años cuando cuatro, seis, ocho, doce soldados, con las caras pintadas de negro, ametralladoras apuntando en todas direcciones, antenas sobresaliendo de sus mochilas haciéndoles parecer enormes bichos alienígenas, revientan tus paredes y se abren camino de ese modo?
Aisha, dona palestina, a Palestine Monitor, Novembre de 2002.
A Través de los Muros a banda de ser el malnom de la tècnica militar, també és el títol d'un llibre d'Eyal Weizman (Errata Naturae, 2012) en el que s’expliquen els canvis tècnics i tàctics de les FDI –Forces de Defensa d’Israel- desenvolupats per entrar i eliminar enemics dels camps de persones refugiades permanents a Palestina (Balata -Nablus- o Jenin en són exemples).
Degut a la impossibilitat i ineficàcia del bloc linial militar, tant recorrent en intervencions bèliques, Shimon Naveh i Avi Kokhavi (comandant i instructor del OTRI, Operacional Theory Reserch Institute) reinventen els conceptes de la guerra armada a partir de teories d’arquitectura postmoderna com la de Guy Debord i, posteriorment, Bernard Tschumi; filosòfiques com la de Gilles Deleuze i Félix Guattari.
Per expressar-ho en termes més "comuns" podem comparar la "Caixa d'Eines" amb un "Estoig de Ploma Estilogràfica". L'estoig de la ploma té una forma rígida i només és apta per guardar-hi un objecte concret: l'estilogràfica. Gasta tota la seva energia en resoldre una necessitat inamovible, dóna per fet que les coses seguiran succeïnt així, sense canvis, sense contingències. Sempre guardarà la mateixa ploma, i si algun dia les condicions canviessin: la ploma esgotés la tinta, canvies de forma o necessitéssim guardar un llapis o unes estisores, no podríem. Aquest estoig no està preparat pels canvis ni les improvitzacions. I precisament, del que s'adonen Naveh i Kokhavi és que la "guerra" exigia un canvi de mètode, sobretot quan parlem de "guerra urbana". L'estoig, inmòbil, eficient per una tasca concreta, resolutiu, en la nostra metàfora és el "Bloc Militar", es basa en la força, el poder i el tamany. Ataca de front, supera en número i potència de foc. Arrassa el camp de batalla, com un llampeg, és ràpid, eficaç i devastador. I això en camp obert era el que es portava practicant segles i segles de món bèlic absurd. Ara bé, les FDI s'adonen que la "guerra" urbana és totalment diferent...
En un entorn urbà dens els carrers són estrets, l'exercit només pot avançar en fila, perdent velocitat i gruix d'efectius; hi trobem mil racons, espais ocults, d'on salten trampes i emboscades; la complexitat del terreny urbà dóna molt avantatge a qui coneix l'entorn, pot escapar, amagar-se, camuflar-se... Imagineu la situació de "bloc militar" en aquesta imatge, seria impossible avançar:
El resultat és que la guerra de "bloc" o d'estoig perd tot el sentit en l'entorn urbà densificat. Naveh i Kokhavi proposen un nou mètode per "revolucionar" l'eficiència bèlica i la sistematització de la mort, per perpetruar el genocidi palestí:
Atacar de manera no-lineal o rizomàtica.
La "Caixa d'Eines" funciona, doncs, de manera contrària a l'estoig. La Caixa és un contenidor de recursos, hi ha eines útils per a moltes situacions i moments, no té un límit rígid per encaixar-hi un objecte concret, conté tot allò que pots necessitar en funció de les contingències que sorgeixin. En el món militar, la Caixa d'Eines treballaria amb la precisió, no amb la quantitat. No tindríem un recurs amb una potència enorme que "pot amb tot", sinó moltes petites potències que combaten de manera dispersa i gairebé quirúrgica pel territori. El bloc ja no funciona, pels carrers estrets avancen petits grups d'efectius preparats per tot: emboscades, trampes, límits, culs-de-sac, retirades, persecussions, emergències, etc. I, per fer aquesta tècnica veritablement efectiva, s'eviten els carrers i desenvolupar la guerra en un entorn molt més caòtic i descontrolat per ambdos bàndols, la guerra, ara, es desenvolupa DINTRE les cases i els edificis de la ciutat. Es perforen els murs i es creen laberints de batalla entre sales d'estar i aules escolars.
L'FDI es proposa perforar els murs –A Través de los Muros- dels habitatges privats i els equipaments. Atravessant les vides de les persones i demostrant que ja no els hi pertanyen, que ara resten en un estat de domini i violència constant.
Més enllà de la espectaculareitat de la tècnica i l'explosió o la fotografia del mur perforat, és la sensació permanent de control i extermini la que deixa ferides massa profundes a la població, una violència suspesa en l'aire sense precedents. És una metodologia que es desenvolupa a principis del segle XXI (anys ’00) i, com veurem, tota la seva brutalitat es basa en perpetuar un genocidi que sembla no tenir límits, ni físics, ni polítics, ni morals.
Nunca abandonábamos los edificios, nos desplazábamos siempre por las viviendas. Excavamos varias docenas de rutas desde el exterior del campo hasta su centro. Y estábamos todos -la brigada al completo- dentro de las casas de los palestinos. Ninguno de nosotros estaba en las calles, realmente muy raras veces nos aventurábamos a salir al exterior. Teníamos allí nuestro cuartel general, incluso las tiendas de campaña dentro de las viviendas. Hasta los vehículos descansaban en las zonas excavadas dentro de las casas.*
Gil Fishbein, militar israelí, Tel Aviv, 4 de Setembre del 2002.
Per a realitzar-ho, les FDI aprofiten les teories dels anys ’70 arquitectòniques i urbanístiques que sorgeixen de la mà de personatges, normalment, progressistes i transgresores.
Naveh i Kokhavi separen la teoria de la ideologia i l’apliquen en usos antagònics als esperats, on la teoria crítica es centrava en l’anticapitalisme i antiimperialisme -la màquina de guerra nòmada en Deleuze i Guattari-, les FDI les utilitzen per a ocupacions neocolonials i exterminis racials.
Un atac "rizomàtic" deixaria aquests tipus de mapa:
Entre el punt d'accés i l'objectiu (real o fictici) es deixa un rastre de perforacions i "danys col·laterals" gegant. Es pot veure clarament com el bloc militar lineal es dispersa en moltíssimes entrades perimetrals i avançades coordinades. Cada "grup" d'efectius pren decisions de manera "autònoma" i en funció de les dificultats amb les que es trobi, sempre coordinant-se amb la resta d'equips. Un atac que treballa des de la multiplicitat i l'acentrament. I això és molt important, doncs els estaments militars sempre funcionaven de manera vertical i sense dubtes en la jerarquia. Ordres concretes, directes, obeir i creure en el mètode. Aquí és el contrari, grups autònoms, coordinats, prenent decisions "in-situ".
Ja no és un pla de passos a seguir "1-2-3-4-objectiu", ara és un pla dispers on pot passar "A, o B, o H, o H-A-B, o coses que ni estaven previstes com G-W-Y, o tot o res" i cal estar preparades per qualsevol cosa en qualsevol moment. Per això Naveh parla de "revolució militar", doncs qüestiona fins i tot el seu propi organigrama.
Aquestes formacions "a-centrades", coordinades i multiplicitàries no són ni noves ni llunyanes, les trobem de sempre en la natura:
Els ocells no topen entre ells, canvien la formació de manera permanent, esquiven perills, viren la direcció amb el vent, el Sol o la pluja, un Estol d'ocells és l'element visual més proper a les tàctiques militars que l'FDI executa en territori Palestí.
Estendre’ns en el relat que ens ha dut fins aquí en el conflicte pel territori palestí no faria més que embolicar la troca i crear discrepàncies. La potència i brutalitat d’una fe i una promesa; la intervenció internacional “pacificant” la situació i “compensant” antics fantasmes que encara ens persegueixen; la impunitat i permissió de la violència espectacular; o la constant, precisa i normalitzada violència suspesa… Tot i que mirem de ser objectives, fredes i analítiques no ho aconseguiríem i, francament, no ens interessa seguir un conte causa-conseqüència, en teoria, imparcial… Sempre hem tingut molt clar que la història és escrita per les vencedores, esborrant el que no interessa explicar. I aquest punt sí que és important:
La brutalitat interventiva amb que Israel desenvolupa el genocidi en territori palestí, no sols es veu en l’Apartheid, sinó també en la legitimitat i, fins i tot, legalitat amb que Israel ocupa, destrueix i esborra la vida palestina.
Ja des del 1947 que Palestina queda dividida física i institucionalment i comença un setge llarg i violent com costa d’imaginar… la Nakba (catàstrofe) del ’48 dóna el tret de sortida a la construcció d’una història que justifiqui i, fins i tot, normalitzi el procés de control i segregació territorial que s’està duent a terme. Per a l’ocupació absoluta cal diluir fins a fer indetectable la identitat del poble palestí, esborrar-ne la memòria, mutilar-ne els cossos i, sobretot, exterminar la cultura del poble a dominar…
Los palestinos tienen que pagar por lo que han hecho. Tienen que levantarse cada mañana y ver que diez o doce de los suyos han sido asesinados y no saber muy bien qué es lo que está pasando. Quiero que seáis creativos, efectivos, sofisticados.*
Ariel Sharon, primer ministre israelià del 2001 al 2006.
La sistematització de la mort, fer de l'extermini una cadena de producció "creativa, efectiva i sofisticada" és el que s'està normalitzant a Palestina. És el que Israel està demostrant que el sistema imperialista permet sempre que sigui en pro dels seus interessos.
Afganistan, l'Iraq, el Liban, Síria, Palestina... cada dècada se succeeixen els territoris exterminats pels agents imperials. Molts d'ells són "camps experimentals" per les guerres del futur. Nous mètodes, noves eficiències, nou armament, fomes més "autèntiques" de matar, noves formes de control social, noves fronteres, nous límits de permissivitat social...
Són territoris en guerra constant, exposats a la violència de manera permanent. En el "millor" dels casos la intervenció acaba i en resta un expoli de recursos que enriqueix més i més el nort global, però en el cas de Palestina el genocidi porta unes conseqüències sense precedents, doncs són més de 70 anys d'ocupació territorial i apartheid. Tota la brutalitat de les tàctiques militars es suma a la de les pràctiques colonials de control i extermini. Una situació en la que per ser àrab se't qüestiona com a habitant del territori, ets susceptible de ser identificada, agredida, multada o empresonada. Amb la tàctica de perforació de murs de les FDI ni casa teva queda al marge del control imperialista, i aquesta vida de submissió i càstig perpetu és el que Fira Shehadeh determina com habitar a la Zona del No-Ser. Un territori mental en el que vius però no et pertany la vida, ara és d'uns agents del poder que decideixen quan pots, o no, viure, que decideixen quan has de morir.
Achille Mbembe, filòsof camerunès (1957), encara va un pas més enllà i pren Gaza (part de Palestina) com a exemple per la seva tesi de l'esclavisme del s.XXI. Mbembe defineix la condició d'esclavitud a partir d'una triple "pèrdua":
La pèrdua dels drets sobre el teu propi cos.
La pèrdua de l'estatus polític i social.
La pèrdua de la teva llar.
Quan vius en un estadi permament d'exposició a la violència i perill d'agressió i mort; quan pel teu origen, aspecte, creença o cultura ets qüestionada i avocada a l'extermini; i ja no existeix un espai on anomenar "llar" la teva vida no et pertany com a tal i ets esclava d'uns poders que decideixen per tu. A Palestina es compleixen totes les condicions, Mbembe en diu "La mort social", Shehadeh en diria "Mort en vida".
Ser esclaves al s.XXI pot sonar molt irreal, sobretot llegit des del nord global, però a la Palestina de 2022 hi ha camps de refugiades que porten actius més de 70 anys. És a dir, camps de refugiades "permanents", una contradicció en sí mateixa, però és l'única manera que hi ha de definir-ho. Són assentaments "temporals", amb infraestructura precària, sense abastiment d'aigua corrent, amb talls elèctrics, doncs sent territoris "efímers" s'habiten sense urbanització.
Són aquests camps els que reben agressions permanents, per recordar que el poble palestí no té descans, que israel seguirà erradicant-les dia a dia, fins la seva desaparició. Els discursos hegemònics també treballen, òbviament, per a poder "justificar" el genocidi. Pel nord global Palestina, com a país, no existeix, israel no ha ocupat res, el territori palestí era Terra de Ningú.
No existia quelcom anomenat "palestins". Quan ha existit un poble palestí independent en un estat palestí? Això no és com si nosaltres haguéssim vingut aquí a fotre'ls al carrer i apoderar-nos del seu país. Ells no existeixen.
Golda Meir, primera ministra israeliana entre 1969 i 1973
Aquesta ocupació territorial evident de Palestina va originar-se (de manera significativa) l'any 1946 amb les primeres migracions forçades degut a la II guerra mundial. La pressió de nova població en un entorn amb una història tan desbordant i el poder que el sionisme té a nivell econòmic i administratiu va facilitar que l'ONU intervingués l'any 1947 dividint el territori en dos parts "proporcionals", el 50% per la població palestina i el 50% per la població jueva. Aquest "acord" forçat dura ben poc, el 14 de Maig de 1948 israel es declara com a estat independent i reclama "La Gran Israel", la terra promesa que abarca de d'Egipte a l'Iraq, passant pel Liban, Síria i Jordània. Aquestes nacions actuen immediatament i el 15 de Maig declaren la guerra al nou estat colonial i genocida, començant una batalla territorial que dura fins l'any 1949 i acaba amb una ampliació del 23% del territori que l'ONU va donar a israel dos anys abans. La data del 15/05 és una de les més importants en la història palestina, s'anomena "Nakba" (catàstrofe) i descriu el moment en que va començar la destrucció de les seves vides.
L'any 1967 tornen a entrar en guerra els mateixos agents, aquesta vegada en la "Guerra dels sis dies" que conclou amb que Gaza i Cisjordània passan a ser els dos reductes geogràfics que el poble palestí viu, rodejats de fronteres i controls militars israelians que cada vegada absorbeixen més espai i n'intensifiquen l'apartheid.
L'ocupació, tot i que a nivell teòric mantingui unes fronteres formals entre israel i Palestina, segueix endavant, amb assentaments il·legals i creixements territorials del sionisme més violent.
Si ens fixem ara en el Cisjordània en específic podrem entendre bé com s'ha propagat israel en territori "en teoria" palestí. I és ben fàcil, Domènec D, artista conceptual mataroní, ens fa la pregunta clau:
Què passa si esborrem del mapa Palestina? Què hi queda? Res, oi? Un full en blanc. Domènec es va dedicar a esborrar mitjançant mapeig de google maps tot allò que fos Palestina i, per la seva "sorpresa" va deixar al descobert tota la trama d'infraestructures i ocupacions israelianes.
Això és Cisjordània (Palestina).
I això és israel:
Podem veure la teranyina d’infraestructura que es teixeix dividint i sectoritzant la població palestina. Bloquejant desplaçaments i comunicacions. Apropiant-se de terra, cultura, memòria i identitat. Esborrant la població palestina a poc a poc, creant bosses d'esclaves a mercè de la voluntat colonial, a l'espera del dramàtic final. Com aquest article, perquè aquí no hi ha solució, només una terrible espera de l'inevitable. La mort.
Notes:
* Cita d'Ariel Sharon extreta de A Través de los Muros, Eyal Weizman, edit. Errata Naturae, 2012, p. 46.
* Apartheid. Literalment “Destins Separats”. No és més que un eufemisme per intentar normalitzar una de les intervencions socioculturals més retrògrades i aberrants que s’han vist fins a dia d’avui. Es tracte d’un sistema de segregació racial no sols geogràficament, també institucional, política, legal i vitalment. Una mesura neocolonial posada en pràctica, per exemple, al Sud d’Àfrica, els Estats Units i a Palestina.
* Com veiem en el llibre “A Través de los Muros” d’Eyal Weizman aquesta “reinvenció” i “innovació” no són tant espectaculars, la desjerarquia militar, punt central de la teoria rizomàtica de Deleuze i Guattari en l’aplicació de Naveh, no acaba mai de ser efectiva, i la brutalitat de la tàctica duu molts problemes a nivell d’acceptació internacional, posant en crisi la pròpia institució armada i fragmentant les opinions en el cos militar. Tot i seguir les seves investigacions, l’evolució constant dels mitjans aèris i mecànics fan perdre sentit l’accés d’efectius humans al camp de batalla. Eyal Weizman i el seu equip treballen en aquests moments en l’Arquitectura Forense, enfocada a la recerca i denuncia de les tècniques contemporànies tals com drons o misils dirigits.
* La multiplicitat és un concepte treballat per Deleuze i Guattari a Mil Mesetas, Capitalismo y Esquizofrenia, que es presenta en qualsevol mapa relacional. Aquest es configura de punts i segments interconnectats i en constant canvi, destrucció i evolució, sempre mutant i variant la seva pròpia estructura i naturalesa. La multiplicitat és un dels principis de la teoria rizomàtica.
* Durant la seva investigació, Nurhan Abujidi va advertir que el 19,6% dels edificis afectats per les rutes forçades tenien una sola entrada-sortida, el 16,5% en tenien dues, el 10% tres, el 4,1% quatre, el 2,1% en tenien cinc i el 10% vuit perforacions. Veure Nurham Abujidi, “Forced To Forget: Cultural Identity & Collective Memory/Urbicide. The Case of the Palestinian Territories during Israeli Invasions to Nablus Historic Center 2002-2005”, presentat en el congrés: Urbicide: The Killing of Cities?, Universitat de Durham, Novembre de 2005.
* Cuando los soldados han atravesado el muro de linde, se reúne a los habitantes de la casa y, después de ser registrados en tanto que “sospechosos”, se les encierra en una de las habitaciones, donde se les obliga a permanecer -a menudo durante varios días- hasta que concluye la operación militar.
A Través de los Muros, Eyal Weizman, 2012.
* Per a aprofundir en la diferenciació entre violència suspesa i violència espectacular podeu llegir el següent article d’Ariella Azoulay i Adi Ophir (en anglès, castella i català):
コメント