nys 50’s i 60’s. Ens trobem al barri de Chelsea, al sud-oest de l’illa de Manhattan. Un barri de classe treballadora, pulmó de l’activitat industrial de Nova York, juntament amb el petit districte del “meatpacking”, més encarat a la producció i distribució de carn. Una indústria amb data de caducitat que va ser abandonada per l'èxode produït arreu del món on els centres de la ciutat ja no eren espais per fàbriques i magatzems. Aquests es van traslladar cap a les perifèries o directament es deslocalitzaven a altres països fruit de la globalització i l’auge i assentament del sector terciari com a motor econòmic a les ciutats del nord global.
La High Line era un sistema ferroviari elevat de transport únicament de mercaderies, que travessava els barris de Chelsea i el districte del “meatpacking” sencers. La decadència del sector industrial fa que l’últim tren hi circulés el 1981, després d’anys de poca activitat, i quedés abandonat durant dues dècades.
La situació que es desenvolupa a l‘entorn de barri empitjora i es degrada ràpidament; una població treballadora, amb molta immigració pel treball que oferia la zona, queda oblidada i segueixen els passos del barri veí del Lower East Side; pobresa, drogues, violència, conflictes, perillositat, sense sostre... Una sèrie de ítems que es repeteixen arreu i que segueixen aquesta tendència devaluadora.
Imatges del barri de Chelsea i el "meatpacking district" als anys 80's
La dècada dels 90 va suposar un re-sorgiment d’aquests barris degradats del sud de Manhattan. Qui va protagonitzar-lo van ser sobretot artistes, gent del món de l’art i de la cultura que troben en aquests espais industrials abandonats i per tant, molt assequibles, un lloc on assentar-se, lluny dels cars espais més cèntrics que ja començaven a expulsar-los. Aquesta primera onada de noves persones al barri dona la sortida al creixement d’un espai que per la ciutat comença a tenir de nou interès.
D’aquesta onada d’artistes i liberals que als 90 arriben al barri surt l’associació “Friends of the High Line”, que es postula com a defensora de la infraestructura (que volia ser derruïda), per conservar-la, com a patrimoni propi del barri i d’una història obrera amb un fort component simbòlic. Els fundadors de l’associació són Robert Hammond y Joshua David, que veuen en la infraestructura d’acer un potencial de somni i fantasia. Per aconseguir convèncer l’administració, encarreguen al fotògraf Joel Stenferld un reportatge artístic que mostri el potencial d'un futurible parc. Aquesta iniciativa triomfa, i s’inicia així el procés de reconversió de la High Line en un parc lineal elevat. La forma de presentació i venta del producte era un factor clau per l’associació. Així ho explica un dels seus fundadors:
Un proyecto público necesita ser beneficioso para el Ayuntamiento y para el sector inmobiliario. Tiene que crear valor. Es posible crear valor a través del arte y de los parques, pero teníamos que mostrarles como eso funcionaba, como íbamos a ayudar a la ciudad a crear dinero y recaudar impuestos. Joshua fue una gran ayuda en esto.”
Imatges del reportatge de Joel Sternfeld “Walking the High Line”
Aquí entrem en un punt clau. El projecte, i en són plenament conscients, ha de resultar atractiu econòmicament per l’ajuntament i el sector immobiliari. És a dir, venen l’espai de la High Line i el seu entorn com espai potencial d’inversió. Una àrea, devaluada durant anys, amb un creixement incipient però que comença a omplir-se de nova vitalitat, i amb una possible infraestructura pionera, es transforma de cop en un caramel per a l’extracció de rentes. La cultura, així, juga un paper de punta de llança de la gentrificació, una primera avantguarda que recull les engrunes d’uns barris destrossats per l’oblit, i les dota de caràcter, de personalitat. La cultura poleix els estigmes de brutícia, perillositat i lletjor, i actua com a rentat de cara, descobrint de cop, uns espais autèntics, reals (com si abans no ho haguessin sigut), ja que va encarat a tot aquest món que, de cop, posa l’ull en aquests nous/antics barris. Un procés que no es propi només ni de Chelsea ni de Manhattan, però on aquí es mostra amb claredat i cruesa:
“[...]por más contracultural que parezca su pose, la ausencia total de auto-reflexión política condenó al arte [...] a la reproducción de la cultura dominante. La mercantilización sin precedentes del arte durante los años ochenta engendró una estetización igualmente ubicua de la cultura y la política: el graffiti se cayó del tren y llegó a las galerías, al tiempo que los más extravagantes estilos punk y new wave se desplazaron rápidamente de las calles a los anuncios publicitarios de página entera del New York Times.”
“Para la industria inmobiliaria, el arte domaba al barrio, refractaba una pretensión falsa de peligro exótico pero benigno. […] El arte donó al barrio una «personalidad» vendible, presentó la zona como una mercancía inmobiliaria y creó una demanda. De todos modos, se ha sugerido que «la historia de la última euforia bohemia del East Village también puede ser leída como un episodio en la historia inmobiliaria de Nueva York —es decir, como el desarrollo de una fuerza de artistas gentrificadores en el último barrio bajo de Manhattan» (Robinson y McCormick, 1984: 135).”
Neil Smith, La nueva frontera urbana
La cultura i l’art juguen un paper principal, aplanant el canvi moral-social-físic que es donarà. La projecció artística idíl·lica d’aquest espai, promet i enfoca una sèrie d’imaginaris concrets que no contemplen a la població resident, empobrida i envellida, com a participants. Com a molt, en un racó jugant el paper de relíquia, la viva comprovació d’una història i una geografia reinventades i adaptades a un nou discurs que fomenta un passat amb caràcter, autèntic, però mai conflictiu.
Aquest paper de la cultura en la revalorització econòmica, s’explica molt bé amb la teoria de Pierre Bordieu i els tipus de capital. Bordieu distingeix entre quatre tipus de capital bàsic: econòmic (capacitat o possessió de béns i serveis, expressat a través dels diners), social (pertinença a un grup o una xarxa de sociabilitat, més o menys institucionalitzada), cultural (nivell educatiu, intel·lectual associat a l’individu -ment i cos-, a béns culturals o al reconeixement cultural institucional -títol acadèmic-) i simbòlic (capital adquirit o percebut com a normal per una persona, grup o institució, molt més difús, funciona segons una lògica de distinció i diferenciació vers els altres).
Espai social i pràctiques socials segons Pierre Bordieu
Bourdieu doncs, tipifica els capitals, i explica com un capital pot transformar-se en un determinat moment i espai temporal en un altre. Així, l’adquisició d’un capital cultural per l’arribada d’artistes i liberals al barri, acaba traspassant a un capital econòmic liderat per les immobiliàries, que transformen en plusvàlua tot el capital generat per la cultura.
Tornant a la High Line, l’aprovació del parc genera un concurs per al disseny que té un abast mundial; tot despatx d’arquitectura vol ser l’encarregat de transformar una infraestructura en un espai verd a l’illa de Manhattan. A part, s’inicia un procés de participació veïnal per recollir idees i opinions sobre com hauria de ser el parc, com hauria de funcionar o sobre la seva organització. L’associació “Friends of the High Line” va liderar aquest procés, blanqueig veïnal des d’una institució que ja des de l’inici buscava la rendibilitat del projecte a tots els nivells, no sabem si sent conscients o no del que implicaria. Com diu Manuel Delgado, “la participació dels dominats en la seva pròpia dominació”, que, aplicat en la re-definició urbana i del valor dels seus espais podríem dir “la participació del dominat en la seva pròpia expulsió”.
Reportatge fotogràfic de Brian Rose sobre el Meatpacking District, comparant el seu estat el 1985 i 2013
El parc, doncs, es converteix en un objecte mercantilitzat, vendible i venut com a producte i imatge. Per el sector públic, un nou espai per a (nous) veïns, segur, net, sanejat, apart d’enormement lucratiu en relació als impostos aplicats a totes les noves rentes i activitats comercials. Pel sector privat, un espai geogràfic com a marca, preparat per una inversió especulativa als seus marges (i no tant als marges), nou pol d’atracció per la gent de la ciutat i del món. S’inicia una espècie de competició capitalista on guanya el més fort, o dit en termes econòmics, el més ric, que expulsa els veïns que no compleixen amb la nova imatge creada pel mercat. Nous pisos, noves tendes, noves activitats, noves atraccions, que, com ja hem repetit, afecten també a noves formes de sociabilitat, i com no, a nous comportaments, desitjos i codis morals.
El projecte va ser, i continua sent, un èxit total en termes financers. El boom de la High Line no es va fer esperar, i la transformació morfològica i poblacional ha sigut exponencial al llarg del segle XXI. El projecte es va desenvolupar en tres fases; la primera, del 2006 al 2009. La segona, del 2007 al 2011, i l’última es conclou el 2014. L’associació FHL va aconseguir 150 milions de dòlars públics i privats per la primera i segona fase de construcció. La tercera fase va construir-se amb fons únicament privats, 35 milions de dòlars. L’èxit és indiscutible; més de 120 artistes han exposat al parc, s’organitzen 450 programes i activitats anuals i ja superava els 20 milions de visitants (dades del 2014), amb una mitjana de 8 milions de visitants cada any, i creixent. L’aparició de nous edificis, especialment a les vores del parc, és enorme; edificis d’apartaments, residencials, centres art, oci, restaurants, museus, dissenyats per arquitectes TOP del panorama mundial.
El “meatpacking” és el districte de moda, sobretot encarat al món de l’art, amb més de 350 galeries. Entre alguns dels edificis que podem destacar són les noves oficines de Samsung al districte del “meatpacking”, o l’adquisició d’un edifici per oficines de google al barri de Chelsea el 2010, per valor de 1.900 milions de dòlars. Frank Ghery, Shigeru Ban i Jean Nouvel tenen edificis ben propers entre ells: el primer, la seu de l’empresa Internet Active Corp (edifici IAC), acabat el 2007; el segon, un edifici d’habitatges, Metal Shutter Houses, del 2011; l’arquitecte francès, una torre residencial de 2010. Zaha Hadid també té el seu bloc d’apartaments de luxe, tocant a la High Line, finalitzat el 2018, i amb uns preus per apartament que superaven els 40 milions de dòlars.
A dalt, oficines de Google i de Samsung, la primera a Chelsea (2010), la segona al Meatpacking District (2016)
Abaix, edificis per ordre de Shigeru Ban, Frank Ghery i Jean Nouvel
Així hi ha una infinita llista, que es concentra als marges de l’eix lineal del parc però que també afecta als barris circumdants. Al “meatpacking” va inaugurar-se el 2015 el Museu Whitney d’Art Americà, dissenyat per Renzo Piano. De les últims bogeries cal esmentar “The Shed”, un espai d’artistes, auditori, teatre... que s’obre a la High Line (i al cel de Nova York) amb una coberta telescòpica que pot obrir-se per acollir esdeveniments majors, disseny dels arquitectes Diller Scofidio + Renfro, els mateixos que van construir la High Line. Per últim, cal posar la mirada a Hudson Yards, un nou barri creat a partir de la requalificació dels terrenys al costat del riu Hudson. El 2019 va inaugurar-se la primera fase; es contempla que tindrà aproximadament 1.180.00m2, amb un total de 16 gratacels dissenyats per despatxos punters (com el famós BIG), i amb una inversió de 20.000 milions de dòlars. Destaca, en el gran espai públic obert al centre, l’obra Vessel (visible des de la High Line). Una escultura-edifici-monument, format per plataformes i escales de 15 pisos d’altura, inaugurat el 2016.
A dalt, edifici desplegable “The Shed”, que s’obre a la High Line de Diller Scofidio + Renfro, el Whitney Musem de Renzo Piano (2015), i apartaments de luxe de Zaha Hadid (2018)
A baix, nou barri punter Hudson Yards, situat entre la High Line i el riu Hudson i The Vessel, monument a Hudson Yards obre de l’arquitecte Thomas Heatherwick
La gestió del parc es troba pràcticament en la seva totalitat a càrrec de FHL, que gestiona el 90% del pressupost. Aquest, provinent de fons privats, pot superar els 11,5 milions de dòlars anuals. “L’associació” té unes oficines amb una plantilla de 80 treballadors anuals, amb una contractació extra a l’estiu de 150 persones. La gestió d’un dels espais més visitats del món s’ha convertit en la feina d’aquest grup, que va començar sent una iniciativa veïnal, i que ara s’assimila més a una multinacional. La seva pàgina web promociona el parc com una atracció, ja sigui per visitar-la com per les activitats que s’hi donen. Alhora, tot i ser un espai públic, anuncia una sèrie de normes enumerades del que NO es pot fer al parc. Una associació, gestionada amb fons privats, que controla QUÈ és fa i QUÈ NO, amb unes normes de QUÈ es pot fer i QUÈ NO dins l’espai del parc.
Un article del Periódico, publicat el 2016 destaca les grans virtuts del projecte, i, com si fos casi una victòria o una mostra de l’èxit, descriu com una web especialitzada en propietats immobiliàries havia realitzat un estudi de la High Line “Y su entusiasmo se basa en números y en precios: los apartamentos alrededor del parque se revalorizan un 10% más rápido que los que están más alejados. El precio medio de esos pisos ronda los seis millones de dólares. Una veintena se han vendido por 10 millones o más.” Una transformació vista com a senyal de progrés. Explica també el perquè de l’interès municipal; “se esperaba (el parc) que dejara en las arcas públicas en dos décadas 250 millones de dólares adicionales por la revalorización de propiedades, pero para el 2014 esa cifra se había elevado hasta los 900 millones, y los contables municipales atribuyen al High Line haber generado 2.000 millones de dólares en actividad económica adicional.” El mateix article esmenta, com a danys col·laterals, mostrant-los casi com una deriva inevitable, a tots aquells desplaçats i expulsats que no poden formar part d’aquest nou i gran pastís que s’hi ha generat. Però la balança és clara; guanya de golejada el “progrés” i “l’èxit”, enfront les ombres d’aquells qui ja no hi són.
Paradoxalment, veïns dels marges del parc comencen a veure amb mals ulls l’excés de turistes i visitants, que embruten la seva privilegiada posició sobre el nou espai construït. El privilegi adquirit es vol mantenir intacte, pur, però la dinàmica del capital no segueix les mateixes regles, i l’explotació urbana d’aquest espai encara pot seguir donant molts més fruits, qui sap fins on. Qui sap, si aquests nous veïns, que comencen a veure perillar el seu nou idíl·lic paisatge, veuran en poc temps perillar casa seva, assetjada per turistes, inversors o milionaris que poden assumir majors rentes. I fins quan?
BIBLIOGRAFIA:
- Saturnino Martínez García, José. Las clases sociales y el capital en Pierre Bourdieu. Un intento de aclaración. Universidad de Salamanca.
- Smith, Neil. 2012. La nueva frontera urbana. Ciudad revanchista y gentrificación. Madrid: Traficantes de Sueños .
- Sorando, Daniel. Ardura, Álvaro. First we take Manhattan. La destrucción creativa de las ciudades.
- Esteban Macayo, Maria Alejandra. La recuperación del High Line. Tiempos y mecanismos de gentrificación. Universidad Politécnica de Madrid.