Comencen a aparèixer les mesures i etapes del desconfinament. Tot i els més que possibles rebrots de la malaltia, fruit d’una política econòmica per sobre la de salut que comença a mostrar-se dues setmanes després de la tornada de la classe treballadora a la feina, s’albiren els brins d’esperança en forma de calendari i dates concretes. Una visió necessària per a molts, que aspiren a un retorn a la normalitat. Això no succeirà, almenys fins d’aquí molt més temps que el que marquen els calendaris, que arriben fins a un final que anomenen la nova normalitat. Quina és, per cert?
Un dels factors que més ens ocupa (i preocupa) és el de l’espai públic. El distanciament físic (que, com remarca Beatriz González López-Valcárcel, experta en economia de la salut, no és distanciament social, i la seva barreja i confusió és, com veurem , perillosa) representa que serà un dels pilars per frenar i acabar amb la pandèmia. Com es mantindrà, però, aquesta distància, tant preuada i essencial per les nostres vides?
Aquí és on arquitectes, urbanistes i dissenyadors juguen un paper clau, i ja l’estan exercint. Arriba el moment de la creativitat, d’oferir propostes innovadores sobre aquest pla d’actuació que (suposadament) és el seu àmbit de treball; l’espai públic, eufemisme de carrers, places i aceres. Intervencions a l’entorn físic construït en pro d’una millora en la connexió (en aquest cas en la separació), d’embelliment i funcionalitat, una millora sempre a favor, curiosament, de qui s’enriqueix de l’espai, caramel per l’especulació, el turisme i la seguretat i civisme institucional. Un treball casi tecnocràtic, aparentment funcionalista sense càrrega ideològica, però que alhora conformen un urbanisme i una arquitectura “sin desconexión posible con esos presupuestos políticos, trabajan de una forma no menos ideologizada – aunque nunca se explicite tal dimensión-.” (Manuel Delgado, El espacio público como ideología).
En aquesta línia va la proposta del despatx lleidatà Domingo Ferré, “Postcovidcity: la trama urbana de desconfinament”. Aquesta parella d’arquitectes proposa una trama per tota la ciutat que s’inicia als espais de més possible massificació però que es pretén estendre arreu. Un sistema ja utilitzat per mantenir l’ordre en cues de mercats, supermercats i locals, que colonitza la resta d’espais públics amb un patró que marca, bidireccionalment, els dos metres de distància de seguretat, perquè “un dibuix sobre el terra dels espais d’ús públic ens ho recorda i ens ajuda a mantenir-nos segurs”.
Una mesura aparentment solidària (l’han presentat gratuïtament per tothom qui vulgui accedir-hi) i que no serà la primera en aquesta línia de propostes arquitectòniques-creatives. L’espai de la ciutat, els seus carrers, places, parcs... no són cues de supermercat. Extrapolació infantilitzadora de la població, recordant-li amb un dibuix a terra que han de mantenir-se separats, com si calgués el recordatori d’aquesta crisi al terra pintat, en pro d’un “ordre social” que a la cua del comerç té un sentit clar i concret, però que al fer-ho extensiu a la resta de la ciutat perd la seva raó de ser per convertir-se en un arma (encara més) normativitzadora de control.
Aquest patró homogeneïtzador dibuixa no només una distància sinó què i com s’hi esdevé. Quin comportament és correcte (i per tant, permès) i quin no (i per tant, sancionable i censurable), posant en evidència doncs, i al mateix moment, QUI no compleix estrictament unes normes enormement estrictes. L’anonimat és cada vegada un privilegi més preuat; “nadie es un desconocido total. Hay quienes ni siquiera pueden intentar serlo. Otros consiguen prolongar un poco más su intriga, aunque no se tarde en desenmascararlos demasiado y, como suele decirse, “ponerlos en su lugar”.”(Delgado, El cor de les aparences). El fi de la pandèmia no pot anar encarat a mesures “universals” que, en pro d’una falsa igualtat reprodueixen i magnifiquen les velles opressions que marcaven l’espai públic de la ciutat.
Els autors ho defineixen com “un mètode democràtic per la seua accessibilitat”. Una execució fàcil no converteix una mesura en democràtica. Convertir allò urbà, entès no només com la traducció física en carrers i places, sinó també la sociabilitat densa, variable, conflictiva i per tant, incontrolable, en una mera quimera que consisteix en anar d’un punt A a un punt B de forma “segura”, no és democràcia. Implica doncs, un cop mortal a la sociabilitat, ja debilitada per la seva mercantilització consumista en les ciutats del capital. Aquí és on es confon el distanciament físic amb el social. Un no pot comportar l’altre. S’han de reinventar (i s’està fent) les formes de contacte social, però no es poden substituir del tot, en pro d’una seguretat incerta que no sabem quan durarà. No ens ho podem permetre. Les xarxes de suport, el teixit veïnal, la vida de barri, més necessaris que mai, no poden permetre’s aquesta normativització de les conductes als seus carrers.
Propostes del “Postcovidcity”