El canvi de paradigma; del poder politico-religiós a l’hegemonia del capital
La neutralitat no existeix. L’arquitectura ha estat lligada sempre al poder, element de transmissió comunicativa de les elits a la població. Una forma (literal) d’autoritat i monumentalisme, que expressa uns valors concrets, que busca imposar-se i manifestar la seva autoritat i alhora produir temor, adoració, respecte... Sense necessitat de dir explícitament res, la forma arquitectònica transmet el missatge les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. L’exemple més clar el trobem en l’Imperi Romà, una de les potències històriques més grans que ha regnat a occident. La manera de portar el poder de Roma arreu del territori conquerit era a través precisament de l’arquitectura, a partir d’un model tipològic definit, que es repetia en totes les províncies de l’Imperi. Terragni ho descrivia així:
Toda la arquitectura que ha glorificado el nombre de Roma en el mundo está basada en cuatro o cinco tipos: el templo, la basílica, el circo, la rotonda y la cúpula, la estructura termal. Y toda su fuerza está en haber mantenido sus esquemas, repitiéndolos en sus más lejanas provincias y perfeccionándolos, precisamente por selección. Roma construía en serie.
Manifiestos, memorias, borradoes y polémica, Giuseppe Terragni
Així doncs, a partir de la rèplica sistemàtica d’uns models concrets, l’Imperi portava Roma a tots els racons. Així, la representativitat del poder es transformava en el poder mateix. Només calia la presència d’aquells models monumentals per portar la presència del poder permanent arreu. Aquells edificis EREN Roma.
Grabat del Coliseum Romà, Giovanni Battista Piranesi (1748)
Aquesta monumentalitat s’ha repetit en totes les èpoques i en tots els territoris. Poder polític i religiós han anat de la mà, fent servir l’arquitectura per a transmetre un sistema de valors determinats. És curiós com l’arquitectura va trobar en el llenguatge clàssic (de l’Imperi romà) una simbologia de poder, un llenguatge constructiu que s’ha transmès (amb les seves variacions) fins l’actualitat – només cal observar els edificis representatius de Barcelona i Catalunya a la Plaça Sant Jaume. – des de les catedrals gòtiques als grans palaus francesos, fins als feixismes del segle XX – si bé és cert que en els primers anys de Mussolini hi va haver un petit intent de representar la nova societat amb l’arquitectura Moderna (la Casa del Fascio, Terragni), el dictador italià acabarà tornant a l’arquitectura que millor encarna el poder, el monumentalisme de la Roma clàssica-.
La Revolució Industrial, però, implica un canvi de paradigma total. S’inicia una nova etapa que canviarà la configuració del món. Un nou poder s’imposarà per sobre la resta, un nou model socioeconòmic fruit dels nous sistemes de producció emergirà per quedar-se; parlem del poder ECONÒMIC, en el marc del nou i salvatge sistema CAPITALISTA. Model avançat, adaptat a les noves tecnologies, en definitiva, MODERN, que s’estendrà per tot el món occidental (condicionant i arribant així a la resta del planeta) i a tots els nivells de la societat, basat en el capital com a eina de producció, buscant sempre el màxim benefici. La conversió total en una SOCIETAT CAPITALISTA. El poder econòmic superarà les barreres de països, nacions, convertint-se en supranacional, condicionant i regint així els poders polítics locals. El canvi de l’organització productiva serà total; el sector primari quedarà relegat a les zones rurals o a d’altres països productors agrícoles, les indústries es deslocalitzaran buscant un major rendiment de producció amb mà d’obra barata, aprofitant per enviar lluny els afectes nocius de les fàbriques i el sector terciari dels serveis creixerà exponencialment en el món occidental, convertint-se en el principal generador d’activitat econòmica. Apareix el nou model d’home (sí, home) empresari. Quina serà, doncs, l’arquitectura imatge d’aquest nou sistema? No seran ja les colossals construccions faraòniques, sinó que haurà de ser una arquitectura, sens dubte majestuosa i imponent (el poder, al final, és poder), però que encarni les noves tendències, que sigui símbol de la modernitat; el GRATACEL, la nova catedral del diner.
Una gran època acaba de començar. Existeix un esperit nou. La indústria, implacable com un riu que baixa al mar, ens aporta les eines noves pròpies d’aquesta època animada d’un esperit nou. La llei de l’Economia governa imperativament els nostres actes, i les nostres concepcions només són viables quan l’apliquem.
Cap a una arquitectura, Le Corbusier
La torre històrica o la voluntat de tocar a Déu
El gratacel no és només un model arquitectònic fruit de la tecnologia de l’època, que busca contenir en altura per alliberar sòl edificable per augmentar el rendiment econòmic per metre quadrat de sòl . Cal tenir en compte, com escriu José Miguel G. Cortés, que “el primer rascacielos se originó en Chicago, una Ciudad asociada a la idea de espacio libre ilimitado, ya que tres de sus lados estaban rodeados de inmensas llanuras con una extensa disponibilidad de terreno.” Així doncs, conté en ell una simbologia implícita, una voluntat que ha manifestat la humanitat des de temps immemorials d’arribar al cel, de tocar-lo, d’apropar-se al regne diví, sempre associat al firmament.
L’ideal d’un edifici que s’alça per sobre la terra, buscant acariciar aquest món de Déu punxant com una fletxa el cel ja apareix milers d’anys enrere. La Torre de Babel, mite de la tradició judeocristiana, se’ns mostra a l’Antic Testament com una colossal construcció de l’home:
En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. Els homes van emigrar des de l’orient, trobarem una plana al país de Xinar i la van poblar.
Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure’ls al forn, Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra [...].
Després van dir:
- Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.
El senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué “tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.” [...].
Gènesi, primer llibre de l’Antic Testament
Aquesta voluntat de fer-se un nom, d’arribar al més alt, mostra aquest sentiment o necessitat
de la humanitat de superar-se contínuament, d’arribar sempre més enllà. Déu la castiga, condemnant l’abast de la capacitat humana, que vol, sens dubte, col·locar-se com a divina. L’home no es considera igual a la resta d’éssers, vol mostrar contínuament la seva superioritat i apropar-se (i igualar-se o fins i tot superar) la figura del propi Déu. No cal dir que aquesta voluntat era pròpia d’una aristocràcia que volia imposar el seu poder; i quin poder més influent en la població que el diví?
Aquesta fascinació per apropar-se a Déu (no només al cristià) des de l’imaginari col·lectiu de la Torre de Babel es farà present en molts moments. Els alts minarets d’Orient afirmaven una fe divina i un esplendor d’un regne que busca apropar-se a Déu. A l’Europa cristina tenim els clars exemples de les catedrals gòtiques, majestuoses construccions que buscaven alçar-se per sobre la ciutat, referències territorials que buscaven atreure la màxima llum (ja que en l’època la llum era una associació divina).
La Torre de Babel, interpretació
Gravat d'una catedral gòtica i el seu entorn
Amb el canvi de paradigma parlat anteriorment al segle XIX, aquesta cursa es reprèn amb més afany que mai. El nou repte de la construcció en altura es converteix en un deliri, i comença una tremenda competició entre els (nous) grans poders econòmics, on tots busquen posseir la fita més pròxima al cel (definitivament, la mida sí que importa). Uns poders divins humanitzats, o potser és més aviat uns poders humans que busquen divinitzar-se.
Des de finals del s.XIX fins als anys 80, la carrera tecnològica i els majors avenços els monopolitzen els Estats Units. Des de Chicago de principis de segle a la Nova York dels anys 70, els gratacels nord-americans dominen el sky-line mundial. Amb edificis tant emblemàtics com l’Empire Estate Building o la Torre Crystler, que ja des dels anys 30 dominaven els cels novaiorquesos, la culminació arriba amb el World Trade Center (526 m), o més famosament anomenades les Torres Bessones. Cap a finals de segle, però, la supremacia nord-americana començarà a trontollar amb l’expansió mundial del gratacel. Les potències adormides que vivien sota l’ombra americana comencen a desplegar tota la seva potència; Xina, Japó, l’Orient Mitjà... Actualment les posicions s’han invertit; EE.UU ocupa el sisè lloc en el rànquing d’altura, mentre que el lideratge es troba a la nova Meca de l’arquitectura milionària, Dubai. El Burj Kalifa, de 828m d’alçària, supera en casi 200 m el seu perseguidor més immediat, la Torre de Shangai (632m).
El gratacel, però, en aquest últim segle, està canviant. Ja no és únicament una carrera tecnològica d’alçària màxima (que també). Els edificis que originalment representaven el poder econòmic contenint les grans multinacionals i les seves oficines, ara s’han convertit en paradisos del màxim luxe; oficines, hotel, residència, lleure... La clau es troba ara no només en l’alçada sinó també en la forma, la gesticulació que l’edifici pot fer com a marca identitària única. La regularitat i uniformitat de les Torres Bessones ha quedat oblidada. Un nou model d’edifici que conté en ell mateix un món idíl·lic complet, una classe social que ja no juga a ser divinitat sinó que s’ha convertit en divinitat, reservant-se, es clar, les places més luxoses i altes d’aquest nou edèn. La distòpia que narra l’escriptor de ciència ficció (o no tanta ficció) J. G. Ballard en la seva novel·la El rascacielos apareix com una revelació visionària, on una micro-societat viu en un món reduït dins el gratacel, amb totes les necessitats cobertes, però com no pot ser d’altra manera, estratificada social i econòmicament per alçades. Tant terriblement propera com les de George Orwell (1984) o Aldus Huxley (El món feliç).
“[...] Més que un nom, més que una referència simbòlica que reflecteix un record d’alçària, es converteixen en un destí privilegiat, u territori extraordinari, representació captiva d’un lloc idíl·lic, proper a una Babel recomposta amb una construcció que no hauria interromput cap Déu.”
Torres i gratacels. De Babel a Dubai. Obra Social “La Caixa”
El gratacel com a element simbòlic: del control social a l’hetero-patriarcat
El gratacel es presenta com la imatge arquitectònica del nou segle, emblema del poder corporatiu, el progrés tecnològic i la nova modernitat, que encarna els ideals d’aquesta nova societat “democràtica” i “lliure”. Lluny d’això, el gratacel conforma un element autònom, desvinculat de qualsevol espai físic concret (i que per tant, pot aterrar com una nau espacial a qualsevol indret), que marca el territori, convertint-se en una referència dominadora del lloc. La torre implica una estratificació física per nivells, on la persona que es situa a dalt (i que no veus, però penses que hi és) té una posició dominant respecte la de sota. Un control territorial basat en una mirada panòptica, que implica també un control social. Una posició basada en la jerarquia; a dalt, el control visual complet, la dominació total, el poder econòmic i tecnològic, font de recursos inesgotables. A sota, posició dominada, empetitida per la mida i la projecció psicològica de l’altre sobre ell, perdut entre la massa confusa.
L’impacte com element controlador és brutal; la influència de la mirada és total, la visibilitat panòptica sobre la població empetitida. Ja Michel Foucault va criticar aquesta idea en la seva obra Vigilar i castigar (1975), on l’efecte psicològic de la visió controladora és tal que la persona sent que està vigilada permanentment. D’aquesta manera es garanteix el funcionament automàtic del poder, ja que no requereix ser exercit de manera directa i contínua, només cal fer-ho creure. El gratacel conté certa quantitat d’aquesta mirada, essent així doncs un símbol de control i poder.
Apart de ser símbol i imatge doncs, d’una determinada classe social que manté un rol dominant sobre la resta, el gratacel també representa un altre tipus d’opressió que travessa la societat: l’heteropatriarcat. Erigits com autèntiques formes fàl·liques que penetren el cel, projecten una clara afirmació del la identitat imposant amb la qual es vol definir l’edifici (a Barcelona no podem tenir una referència més clara i evident amb l’enorme “penis” que Jean Nouvel va plantar al nou centre econòmic de la ciutat). Els nous espais de creació de capital econòmic, els llocs on les grans corporacions que controlen la geopolítica prenen les decisions. Un espai per al nou model empresarial, per una suposada modernitat que es segueix aixecant sobre els mateixos pilars de domini i opressió que regeixen el capitalisme: classe, raça, gènere, capacitat...
“[...] el rascacielos (inmerso en la tradición heroica de la arquitectura moderna) juega un destacado papel como afirmación del gran ego masculino, una metàfora del vigor y la dureza, un símbolo de marcado caràcter fálico.”
Políticas del espacio: arquitectura, genero y control social, José Miguel G. Cortés
Alternatives o maneres de construir conceptualment diferent
Acabem l’assaig posant tres exemples de models de gratacels diferents; el primer, d’un artista i arquitecte rus, figura clau en les avantguardes constructivistes de principis del segle XX. El Lissitsky elaborà un projecte teòric, el Wolkenbügel o gratacel horitzontal, una superestructura que dominava el cel de Moscou però que buscava, l’extensió horitzontal en alçada en contraposició de la verticalitat dels gratacels americans. El Lissitsky deriva aquesta obra dins els PROUNS o “proyecto para la afirmación de lo nuevo”, en una voluntat d’aspiració d’un canvi social real, horitzontal i per a tothom.
El Lissitsky, Wolkenbügel (gratacel horitzontal)
Els altres dos projectes són citats en el llibre Políticas del espacio: arquitectura, genero y control social, on mostra dos exemples de gratacels, que, si bé formen part d’aquesta modernitat econòmica i que entren en el joc especulatiu capitalista, busquen una relació formal diferent. Un és el projecte de Rem Koolhaas amb O.M.A. per la CCTV a Shangai, un gratacel gens comú. L’edifici s’alça, gira, es plega sobre ell mateix, creixent també en l’eix horitzontal, buscant abraçar superfície d’aire que permeti crear un espai obert i públic a sota, però recollit i acotat. Un projecte que té un recorregut, una entrada i una sortida, i com deia el mateix Koolhaas edificis ”que no remitan simplemente a la altura y que creen lugares en vez de limitarse a ocuparlos.” L’altre projecte és de Peter Eisenman, proposat el 1993 a l’Institut Max Reinhardt de Berlín, un edifici que com l’anterior, no s’erigeix linealment sinó que es plega, girant en forma d’espiral. Un edifici que Eisenman definia com a “masculino y femenino” al mateix temps.
Rem Koolhaas i O.M.A, CCTV, Pequín
Peter Eisenman, Projecte Institut Max Reinhart, Berlín 1993
“En cierto modo la vida en el rascacielos empezaba a parecerse al mundo exterior: la misma crueldad implacable enmascarada por una serie de convenciones corteses.”
El rascacielos, J. G. Baillard
Bibliografia
- G. CORTÉS, José Miguel. Políticas del espacio. Arquitectura, género y control social.
Barcelona: Actar, 2006.
- J. G. Baillard. El rascacielos. Barcelona: Minotauro, 2003.
- HUXTABLE, Ada Louise. El rascacielos. La búsqueda de un estilo. Madrid: Editorial Nerea, 1988.
- Le Corbusier. Cap a una arquitectura. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2009.
- TERRAGNi, Giuseppe. Manifiestos, memorias, borradores y polémica. Murcia: Colección de Arquitectura, 2003.
- La Bíblia. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya, Editorial Claret, 2002.
- Torres i gratacels. De Babel a Dubai. Barcelona: Obra Social “la Caixa”, 2012.
留言