El mes d’octubre estàvem convidades a una taula rodona a l’Ateneu Harmonia amb l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic de Barcelona (l’ABDT) sota el títol "(des)turistificació. Hi ha marxa enrere?". Sorgia arran de l’exposició al mateix espai de Sergi Bernal “Ocupem les places”, on retratava – i segueix retratant- el buit de poder, la re-ocupació d’espais de Ciutat Vella per part de les veïnes arran de la desaparició del seu principal usuari-consumidor: el turisme (potser millor parlem de turistització, com bé ens assenyalaven les companyes d el’ABDT, que fa més referència a la indústria que actua sobre un territori que al usuari personal i concret).
Se’ns formulaven preguntes a les que d’alguna manera havíem de donar resposta o, almenys, aportar-hi alguna reflexió (això intentem fer ara aquí) de l’estil; hi ha marxa enrere? Tornarem a la turistificació de la ciutat? Tornarem a recuperar els carrers per al veïnat? La més important per nosaltres, però, és analitzar i entendre el per què d’aquest fenomen, casi espontani, de re-apropiació.
La producció de l’espai no és quelcom nou del que sentim a parlar; Ciutat Vella és un dels escenaris més mercantilitzats dins un escenari global d’una Barcelona no menys marcada per la geografia de classe i la gentrificació. Un fenomen que, des d’una perspectiva menys focalitzada en Ciutat Vella, la crisi del COVID no ha fet més que ampliar i mostrar -si encara es podia més- la crua desigualtat (veure article Apuntes de Clase “Por qué la Covid si entiende de clases”1). “El COVID entén de zones precaritzades, exposades a feines essencials d'alt risc de contagi i necessitat de seguir treballant en feines físiques i col·lectives (fàbriques, centrals de producció, feines de neteja i manteniment, etc).”2
Ciutat Vella és un centre històric atacat (o les seves veïnes, millor dit) per la necessitat de fer-ne temple de l’oci i el consum, espai per a l’extracció de capital sense límits (Portal de l’Àngel, un dels m2 més cars comercials d’Europa). Escenografia fictícia per explicar un passat gòtic que no té (veure “El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del Pasado e Imagen de Marca”, d’Agustin Cócola Gant), el casc antic de Barcelona porta 100 anys que es re-configura per generar una imatge comercial, fàcil, entenedora i vendible; més que una mostra de la història d’una ciutat, fruit dels seus conflictes, de èpoques i persones diferents que es solapen unes sobre les altres acumulant històries (ja que no pot existir mai a la ciutat UNA història), Ciutat Vella s’assimila més a l’entrada al “Far West” de Port Aventura; amb un codi arquitectònic fàcil i comprensible, falses estructures velles (dada: el Pont del Bisbe, emblemàtica construcció “gòtica” turística del carrer del Bisbe, data del 1928) i un espectacle d’oci i consum com a activitat principal. Darrere els decorats, el que no vol que es vegi perquè distorsionaria la visió -o millor dit, l’experiència- del visitant. Allò més brut, menys vistós, allò que devalua o atura una encara possible revalorització; són veïnes del barri, són migrants en situació irregular, narcopisos, pisos turístics i desnonaments.
Aquesta introducció sobre Ciutat Vella ens serveix per explicar que, precisament per representar l’auge de la mercantilització de l’espai públic i la ciutat, s’ha enfocat d’una forma pràcticament exclusiva a qui precisament permet extreure una major plusvàlua per unitat d’espai i temps; el turisme. Un model que com apuntàvem abans s’ha convertit en un fenomen inaturable, la turistització, que contempla des de les polítiques de l’espai públic i civisme, fins a l’entrada de creuers des del Port, “principal mitjà d’acumulació i la forma més fàcil d’extreure valor de l’espai urbà.” (Cócola, Agustin. 20163). Inaturable fins ara, on una pandèmia mundial a impedit al port principal de la mediterrània i una de les ciutats europees preferides com a destí turístic rebre el seu flux habitual (sisè destí mundial més devaluat per la pandèmia4).
Aquesta despossessió de l’ús de l’espai tant brusca ha generat un BUIT DE PODER. La normativa i legislació imperant desapareix (tant legal com moral), desproveïda de tot sentit al quedar-se orfe de propòsit. El monocultiu turístic genera un escenari desolador on, al no haver-hi l’espectacle de l’oci i el consum, què hi queda? Darrere de les bambolines surt tímidament aquesta ciutat amagada, aquestes veïnes que encara persisteixen però ja no deuen recordar un ús diferent dels seus carrers del que s’havia donat. Per això els primers valents en re-significar la ciutat són els infants – protagonistes indiscutibles de les imatges de Sergi Bernal en la seva exposició -. Ells, que no estan condicionats ni programats sota uns convenis socials, morals, cívics i legals de l’espai, ells no tenen por en fer el que representa que no s’hauria de fer. No ens confonguem; aquesta altra ciutat – amagada o volgudament amagada pel poder – existeix, resisteix als embats mercantilistes. No hi ha imposició sense conflicte; la voluntat pacificadora i cívica de l’espai públic amaga sempre una oposició “tanto abierta como encubierta, por parte de los usuarios, tanto los antiguos como los nuevos. [...] La sociabilidad popular se renueva y vuelve a apropiarse de un espacio que se quería depurado de usos descontrolados y “poco cívicos”5.
Es recupera així una funció de l’espai, del carrer i la plaça, socialitzadora. Davant l’oci regulat, una sociabilitat no planificada, espontània. Una resposta davant un urbanisme planificat i planificador, que zonifica i preveu – agafant el paper d’un endeví – els usos i activitats que s’hi donaran. “Las operaciones de place making (disseny d’un espai des d’una perspectiva arquitectònica i planificadora) no son tan ingenuas como se podría pensar a primera vista, sino que van acompañadas de una reestructuración de los usos del espacio, lo que conlleva directa o indirectamente a una selección (con consecuente exclusión) de algunos usuarios.”5
Aquest buit de poder ens interessa. Com, on, perquè es genera un buit de poder a la ciutat, i com aquest pot esdevenir oportunitat per a recuperar – o potser no tant optimista, però igualar forces – davant l’urbanisme capitalista?
Entenem que davant el conflicte constant entre la normativització homogeneïtzadora que busca imposar el poder i la rebel·lió constant d’allò que Lefebvre anomenava “lo urbano”, es produeixen escletxes, moments de lluita, de victòria i derrota – malauradament molt més d’aquests últims-. Ja sigui una pandèmia mundial que buida un espai que és omplert espontània – i veurem també si momentàniament- per un nou ordre, o un esdeveniment tràgic, que re-significa de cop un espai i el retorna a la seva ciutat, com va succeir també a la Rambla de Barcelona el 2017, fruit d’un fatídic atemptat, trobem també aquests buits en els espais oblidats de la ciutat.
Un exemple claríssim és el barri del Bon Pastor. Perifèria sempre oblidada des de la seva planificació i construcció el 1929, barri de cases barates instal·lat ben lluny del centre:
“Más que ofrecer viviendas para obreros, posiblemente, el objetivo del Ayuntamiento fue el de desprenderse de elementos potencialmente peligrosos, tal como se vino haciendo en muchas metrópolis europeas en la misma época.”6
Un barri popular que, davant un oblit institucional constant, aquest cas conscient i com a estratègia d’abandonament sistemàtic i degradació de les perifèries, va ocupar el buit de poder que va comportar, com explica Stefano Portelli a Repensar Bon Pastor “a dar la vuelta a esta estructura urbanística – planificada casi como un campo de concentración – convirtiéndola en un territorio semiautónomo, semiautogestionado, casi impermeable al control de la autoridad.”
Una autoritat local establerta fruit d’unes normes pròpies que formaven part de la pròpia supervivència no ja dels individus sinó de l’espai del barri com a col·lectiu, que contemplava no només les cases i carrers, sinó les estructures socials i relacionals establertes durant generacions i que marcaven i estructuraven el barri tant o més que la seva estructura urbana.
“los habitantes de las Casas Baratas mantenían una clara conciencia de pertenecer a un sector estigmatizado, oprimido y castigado de la ciudadanía, cuya supervivencia dependía, en gran medida, de mantener la autonomía que habían conquistado, evitando el control institucional y protegiéndose unos a otros en caso necesario.”6
Aquest buit de poder acaba quan el barri de Bon Pastor torna a ser important dins una mirada territorial geogràfica de la ciutat, propera a la futura estació de la Sagrera, a la maquinista i al nou eix verd del riu Besòs. Espai abans oblidat, envoltat de polígons industrials i de caràcter popular – una massa fàcilment estigmatizable -, que als 2000 comença un conflicte ara si obert per la remodelació integral del barri, que acaba ara, actualment, amb la demolició de les últimes cases barates i la construcció de la última fase de blocs de pisos en alçada. Delgado també ho retrata perfectament: “se entiende por qué no se planteó la posibilidad de rehabilitar todas o parte de las viviendas ahora sentenciadas [...] suculentas hectáreas de suelo de propiedad municipal que pronto valdrían infinitamente más de lo que va a costar su remodelación.”7 (per a més informació veure “La Ciudad Horizontal”, Stefano Portelli).
Així doncs, ens preguntem, parafrasejant casi el títol del llibre del grup antropològic granadí Gea La Corrala, Què no ens deixa viure al carrer? (¿Por qué no nos dejan Hacer en la calle?8). Ja hem reiterat la idea de la ciutat com a escenari constant de lluita; davant la planificació urbana, davant la planificació de l’espai públic com a lloc “neutral” -cosa que no existeix, la neutralitat sempre es vertical i opressora cap a qui es troba més desprotegit – la oposició formal i informal de la gent, de la sociabilitat incontrolable en tots els seus marges, de la protesta i la revolta.
La era post-industrial ens aboca a una ciutat ja no productiva sinó produïda, on els carrers i places, així com la resta d’espais de vida, es conceben com a mercaderia d’on extreure valor. Harvey9 ho explica perfectament; a la plusvàlua clàssica de la fàbrica (treball), s’uneix l’explotació en totes les esferes de la vida – habitatge, transport... – així com dels espais i xarxes de sociabilitat.
La pandèmia ha frenat en sec aquest procés a Ciutat Vella, que no vol dir acabat. La tendència a la tematització ens porta a témer si un barri com Ciutat Vella, dins una ciutat, pot acabar com Binibeca, el famós poble menorquí que ja res de diferent té a qualsevol decorat, on no hi viu cap persona autòctona i només és un culte al consum en base a un passat pescador que ha estat esborrat i enterrat i del que ja no en queda més que unes cases blanques i uns carrers buits de vida però plens de gent.
Retornem aquí a les preguntes de l’inici; hi ha marxa enrere? Tornarem a la turistificació de la ciutat? Tornarem a recuperar els carrers per al veïnat? Tot apunta a pensar que l’apropiació que les veïnes van fer d’espais com la Plaça de la Catedral o Plaça Reial, difícilment podran competir contra la tornada del torrent de turistes per mar i cel. No hi ha res tampoc que ens faci pensar què aquest torrent no tornarà, ja que tant els poders econòmics com municipals semblen esperar amb candeletes la seva vinguda en forma de guany econòmic. Un canvi de model seria dur però necessari, i en sortiríem de ben segur reforçades, ja que el model turístic és per se precari.
Notes i bibliografia:
1- https://apuntesdeclase.lamarea.com/reportajes/por-que-la-covid-19-si-entiende-de-clases/
2- Memòria, Lluita i Resistència. “Urbanisme per a l'endemà: el covid'19, una crisi sistémica”
3- Cócola Gant, Agustin. “La producción de Barcelona como espacio de consumo. Gentrificación, turismo y lucha de clases”. Capítulo 1 del libro “Cartografia de la ciudad capitalista. Transformación urbana y conflicto social en el estado español” Gea La Corrala. Traficantes de sueños, 2016.
4- https://www.lavanguardia.com/economia/20201102/49151635771/turismo-barcelona-impacto-coronavirus-pandemia-ciudades.html
5- Giglia, Angela. “Espacios públicos, sociabilidad y orden urbano. Algunas reflexiones desde la Ciudad de México sobre el auge de las políticas de revitalización urbana.” Universidad Autónoma de México, Iztapalapa.
6- Portelli, Stefano. “Repensar Bon Pastor: una intervención multidisciplinaria independiente en un barrio afectado por la transformación urbanística.” Grup de Perifèries Urbanes de l’Institut Català d’Antropologia, 2010.
7- Delgado, Manuel. “La Ciudad mentirosa. Fraude y miseria del modelo Barcelona”. Madrid, 2017: Los libros de la Catarata.
8- Gea La Corrala. “¿Por qué no nos dejan hacer en la calle? Prácticas de control social y privatización de los espacios en la Ciudad capitalista”. Granada,2013.
9- Harvey, David. “Ciudades Rebeldes. Del derecho de la Ciudad a la revolución urbana”. Madrid, 2012: Akal Pensamiento critico.