Los palestinos tienen que pagar por lo que han hecho. Tienen que levantarse cada mañana y ver que diez o doce de los suyos han sido asesinados y no saber muy bien qué es lo que está pasando. Quiero que seáis creativos, efectivos, sofisticados.*
Ariel Sharon, primer ministre israelià del 2001 al 2006.
Imagíneselo: estás sentado en el salón de tu casa, que conoces a la perfección; es el espacio en el que la familia se reúne para ver la tele después de cenar… Y, de repente, esa pared desaparece con un rugido ensordecedor, la habitación se llena de polvo y escombros, y un soldado tras otro va saliendo de la pared, gritando órdenes. No tienes ni idea de si es a ti a quien están buscando, si han venido a quitarte la casa o si tu casa simplemente estaba en su camino hacia otro lugar. Los niños gritan presas del pánico… ¿Es posible siquiera imaginar el horror experimentado por un niño de cinco años cuando cuatro, seis, ocho, doce soldados, con las caras pintadas de negro, ametralladoras apuntando en todas direcciones, antenas sobresaliendo de sus mochilas haciéndoles parecer enormes bichos alienígenas, revientan tus paredes y se abren camino de ese modo?
Aisha, dona palestina a Palestine Monitor, Novembre de 2002.
Avui us portem un article dens i que en certa manera ens dol escriure. Es tracta d’abordar el genocidi (anomenat conflicte en termes eufemístics) Palestí que des del 1948 duu a terme el sionisme israelí. Arrel d’escoltar l’artista visual Domènec en una xerrada sobre la seva obra en el camp ens vam proposar ampliar la vista i proposar un cicle cultural a l’Escola d’Arquitectura del Vallès anomenat “Terra de Ningú” en referència a la seva ponència titulada “Terra Esborrada”. Amb aquesta sessió hi sumàvem més tallers que hem anat realitzant a l’escola, sempre sota els conceptes d’Arquitectura i Violència. Tractant les fronteres físiques i psicològiques, i els processos interns de ciutats com Barcelona, tal com els seus impactes geopolítics.
Així doncs ens trobem a dijous dia 10 de Novembre al rebedor de la ETSAVallès un grup de persones (la majoria estudiants) i en Domènec per a treballar diversos temes que ara ens entretindrem a fer créixer:
CONTEXT DEL GENOCIDI; TÈCNIQUES I TÀCTIQUES MILITARS APLICADES; PAPER DE L’ARQUITECTURA I L’URBANISME EN LA BATALLA; TEORIES I IDEOLOGIES EMPRADES; MÈTODE D’OCUPACIÓ POSTCOLONIAL.
Al ser encara estudiants, des de RUSC entenem la poca il·lusió que fa en un descans entre classes (Espai Docent Comú de la ETSAV, de 10:30h a 12:00h els Dimarts i Dijous) seguir treballant sobre el paper o escoltant una conferència unidireccional i estratificada. És per això que la proposta de funcionament dels tallers participatius no sols és en el contingut, també en el continent!*
Ja enfoncant a l’article que us presentem avui, cal saber que tota la base teòrica que exposarem s’extreu, en la major part, d’un llibre magnífic anomenat A Través de los Muros de l’Arquitecte Israelí Eyal Weizman (Errata Naturae, 2012), també trobem peces clau en Jo vinc d’allà de Firas Shehadeh (BCN producció, 2015), La Llei i la Violència a la Postcolònia de Jean i John Comaroff, Mil Mesetas, Capitalismo y Esquizofrenia de Gilles Deleuze i Félix Guattari (Pre-Textos, 2010) i l’obra d’en Domènec D, artista de Mataró.
I, com dèiem, la base: A Través de los Muros. Si el títol ja és explícit tota la teoria desenvolupada a l’interior és entre genial i devastadora… en ell s’expliquen els canvis tècnics i tàctics de les FDI –Forces de Defensa d’Israel- desenvolupats per entrar i eliminar enemics dels camps de persones refugiades permanents a Palestina (Balata -Nablus- o Jenin en són exemples). Degut a la impossibilitat i ineficàcia del bloc linial militar, tant recorrent en intervencions bèliques, Shimon Naveh i Avi Kokhavi (comandant i instructor del OTRI, Operacional Theory Reserch Institute) reinventen els conceptes de la guerra armada a partir de teories d’arquitectura postmoderna com la de Guy Debord i, posteriorment, Bernard Tschumi; filosòfiques com la de Gilles Deleuze i Félix Guattari; i artístiques com la Gordon Matta-Clark. La referència més visual potser és aquesta última, ja que l’obra de Matta-Clark es basa en la reinterpretació de les rehabilitacions arquitectòniques deconstruint murs, forjats, sostres… tallant, literalment, amb una radial la closca habitable fa aflorar la seva essència més artística, la percepció espacial tridimensional i de moviment seqüencial. Un concepte entès a la perfecció per Bernard Tschumi a Arquitectura y Disyunción (1997).
Aquesta pràctica tant potent i, fins i tot, poètica, és exactament la utilitzada per a la intervenció militar israelí en les incursions a territori palestí. Perforar els murs –A Través de los Muros- dels habitatges privats. Atravessar les vides de les persones demostrant que ja no els hi pertanyen, que ara resten en un estat de domini i violència constant. Més enllà de la espectaculareitat de la tècnica, és la suspensió permanent en aquest control i extermini la que deixa ferides massa profundes a la població civil. És una metodologia que es desenvolupa a principis del segle XXI (anys ’00) i, com veurem, tot i la seva brutalitat i, per desgràcia, eficàcia bèlica, també generava conflictes interns en el cos militar.
Nunca abandonábamos los edificios, nos desplazábamos siempre por las viviendas. Excavamos varias docenas de rutas desde el exterior del campo hasta su centro. Y estábamos todos -la brigada al completo- dentro de las casas de los palestinos. Ninguno de nosotros estaba en las calles, realmente muy raras veces nos aventurábamos a salir al exterior. Teníamos allí nuestro cuartel general, incluso las tiendas de campaña dentro de las viviendas. Hasta los vehículos descansaban en las zonas excavadas dentro de las casas.*
Gil Fishbein, militar israelí, Tel Aviv, 4 de Setembre del 2002.
Extendre’ns en el relat que ens ha dut fins aquí en el conflicte pel territori palestí no faria més que embolicar la troca i crear discrepàncies. La potència i brutalitat d’una fe i una promesa; la intervenció internacional “pacificant” la situació i “compensant” antics fantasmes que encara ens persegueixen; la impunitat i permissió de la violència espectacular; o la constant, precisa i normalitzada violència suspesa… Tot i que mirem de ser objectives, fredes i analítiques no ho aconseguiríem i, francament, no ens interessa seguir un conte causa-conseqüència, en teoria, imparcial… Sempre hem tingut molt clar que la història és escrita per les vencedores, esborrant el que no interessa explicar. I aquest punt sí que és important:
La brutalitat interventiva amb que Israel es desenvolupa en territori palestí, no sols en l’Apartheid*5, es veu en la legitimitat i, fins i tot, legalitat amb que Israel ocupa, destrueix i esborra la vida palestina. Ja des del 1947 que Palestina queda dividida física i institucionalment i comença un setge llarg i violent com costa d’imaginar… la Nakba (catàstrofe) del ’48 dóna el tret de sortida a la construcció d’una història que justifiqui i, fins i tot, faci normal el procés de control i segregació territorial que s’està duent a terme. Per a l’ocupació cal diluir fins a fer indetectable la identitat del poble palestí, esborrar la memòria, mutilar el cos i, sobretot, exterminar la cultura del poble a dominar…
Per a realitzar-ho, les FDI aprofiten les teories dels anys ’70 arquitectòniques i urbanístiques que sorgeixen de la mà de personatges, normalment, progressistes i transgresores. Naveh i Kokhavi abstrauen la teoria de la ideologia i l’apliquen en usos gairebé antagònics als esperats, on la teoria crítica es centrava en l’anticapitalisme i antiimperialisme -la màquina de guerra nòmada en Deleuze i Guattari-, les FDI les usen per a ocupacions neocolonials.
Weizman aprofudeix en els punts de contacte entre arquitectura, territori i tàctica militar. En aquest procés analitza com els soldats apliquen la teoria urbana postmoderna de Guy Debord i la deriva situacionista, Tschumi i la concepció d’un espai global, en els 360º d’acció, i Gilles Deleuze i Félix Guattari els qual presenten l’espai estriat propi de les ciutats ultradensificades, amb límits com cases, parets, tanques, fronteres físiques que, militarment, són com hites a conquerir i salvar. Aquest espai estriat, el posen en contrast amb l’espai llis, la nova concepció bèlica del camp de batalla com un pla infinit, indefinit i, sobretot, sense obstacles, totalment atravessable: “allanar el terreno”. Obtenim com a resultat un gir en la configuració dels espais urbans:
L’espai negatiu, l’exterior, de circulació, utilitzat com a mitja de desplaçament en els blocs militars linials, perd sentit al enfrontar-se a una resistència organitzada de manera fragmentària. L’enemic es reparteix per racons, es camufla entre civils, dispara des de terrats i, aprofitant la fàcil previsió de moviments per als carrers bidireccionals, col·loca trampes inevitables. Moure’s per l’espai de circulació urbà -avingudes, carrerons, passatges…- ja no és una opció. Les FDI reinventen* la guerra urbana copiant directament el funcionament caòtic, no-jeràrquic, multiplicitari*, fragmentat i interconnectat de la guerrilla urbana pròpiament dita.
Ara l’espai positiu, l’interior, el privat i íntim, canvia de funció per a esdevenir el camp de batalla. Es tracen línies imprevisibles per l’interior dels habitatges perforant els murs de les cases, no sols una vegada sinó que fins a 8 forats* es realitzen entre parets i sostres, creant un laberint, esdevenint imperceptible a ulls de l’enemic, però visibles per a qui sopa en família i, de sobte, li han volat la paret, saludat amb una granada de “control i prevenció” i detingut a una sala on -segons entrevistes realitzades per Weizman- poden estar-hi tancades durant dies…*
Aislamos el campo completamente, en pleno día, creando la impresión de estar llevando a cabo una operación de sitio sistemática, y entonces aplicamos una maniobra fractal*10 de enjambre, de forma simultánea y desde todas las direcciones. Cada unidad debe reflejar en su modo de acción tanto la lógica como la forma de la maniobra general.*
Shimon Naveh, atac al camp de Balata, entrada oriental de Nablus, 2002.
El moviment passa en totes les direccions, en una esfera de 360º, en un mateix edifici hi podem trobar, per exemple, perforacions i circulacions en planta baixa, de dreta a esquerra, mentres a pisos superiors la resistència es desplaça d’esquerra a dreta buscant posicions favorables per a l’atac. Aquest enteniment tridimensional de l’espai és un gir espectacular en la metodologia militar. Ja no s’entén la tàctica com el recorregut més curt entre jo i l’objectiu. Perd sentit el moviment rectilini assegurant fronteres, ja no es segueix l’espai circulatori, es crea a mesura que s’avança! En veu d’Eyal Weizman:
Los combates tenían lugar en salones medio derruidos, habitaciones y pasillos. Lo que dictaba las pautas de desplazamiento no era el espacio: por el contrario, era el propio desplazamiento el que producía espacio a su alrededor. La táctica del “desplazamiento a través de los muros” implicaba una concepción de la ciudad no sólo como el lugar, sino ante todo como el “medium” de la guerra: una materia flexible, casi líquida, que permanece contingente y en perpetuo movimiento.*
Eyal Weizman, A Través de los Muros, ed. Errata Naturae, 2012.
Aquesta tàctica s’utilitza per a complir l’objectiu “d’assegurar la ciutat amenaçada”, però també per atravessar les vides i les identitats palestines, destruint la memòria i el punt neuràlgic de qualsevol societat…
…la llar.
Però, com anunciàvem a l’inici de l’article, la brutalitat militar, aquesta violència espectacular que surt als mitjans de comunicació i ens fa esgarrifar, no és la principal estratègia postcolonial… Degut a la seva brevetat temporal i la dilatació entre intervencions (podien passar mesos sense cap entrada espectacular) el focus de la nostra mirada ha de ser en l’anomenada violència suspesa*. Aquella que no es percep directament, de baixa intensitat, però permanent. L’estat constant de vigilància, domini i perill és en l’administració, la burocràcia, la legalitat, el dia a dia… va calant en les vides palestines, esgotant les forces i fracturant les ments. S’ocupa territori, es colonitza l’espai i la cultura, s’elimina l’ideari del poble i s’instaura un panòptic de control i violència aparentment permanent. I és la possibilitat de ser detinguda, registrada, apallissada i/o exterminada a cada moment la que et fa caure en un estat de terror latent.
Psicològicament és devastador.
Aquí és quan, per fi, us presentem part de l’obra de l’artista Domènec. Que exemplifica de manera magistral aquesta dualitat de la violència postcolonial:
Un exemple que ens sembla magnífic degut a la seva simplicitat. Aconsegueix evidenciar que elements del dia a dia, sense un impacte evident poden esdevenir armes de violència suspesa potentíssimes. Es tracta d’un semàfor. Així de fàcil i obvi, és l’encreuament (anomenat popularment “Semàfor Racista”) de dues carreteres principals entre la Jerusalem palestina i la Jerusalem israeliana. Els cotxes israelians disposen de 2 minuts i 47 segons per creuar-lo, mentre que els palestins disposen d’11 segons. Cada dia de cada setmana de cada mes s’acumulen els minuts de diferència, colpejant la ment palestina, recordant el domini, l’ocupació i el control vital que pateixen.
Un segon cas que ens va impactar al cervell greument es el treball que dóna, amb molt d’orgull, nom a aquest article: Terra Esborrada. L’artista va desenvolupar un mapa del territori palestí de Cisjordània a partir de l’apliació “Google Maps”. Però no és sols això, com el nom indica, va esborrar literalment el territori palestí, fent visible allò que ens podia passar per alt:
la ocupació il·legal israeliana.
Podem veure la teranyina d’infraestructura que es teixeix dividint i sectoritzant la població palestina. Bloquejant desplaçaments i comunicacions. Apropiant-se de terra, cultura, memòria i identitat.
Seguim treballant.
Notes:
* Terra Esborrada: Títol extret del treball sobre el conflicte Palestino-Israelí dut a terme per l’artista Domènec l’any 2014.
* Cita d'Ariel Sharon extreta de A Través de los Muros, Eyal Weizman, edit. Errata Naturae, 2012, p. 46.
* Per a saber més sobre l’estructura interna de l’eix Cultural del curs 2016-2017 a la ETSAVallès podeu descarregar aquest PDF on s’explica punt per punt:
* Eyal Weizman, op. cit., p. 41.
* Apartheid. Literalment “Destins Separats”. No és més que un eufemisme per intentar normalitzar una de les intervencions socioculturals més retrògrades i aberrants que s’han vist fins a dia d’avui. Es tracte d’un sistema de segregació racial no sols geogràficament, també institucional, política, legal i vitalment. Una mesura neocolonial posada en pràctica, per exemple, al Sud d’Àfrica, els Estats Units i a Palestina.
* Com veiem en el llibre “A Través de los Muros” d’Eyal Weizman aquesta “reinvenció” i “innovació” no són tant espectaculars, la desjerarquia militar, punt central de la teoria rizomàtica de Deleuze i Guattari en l’aplicació de Naveh, no acaba mai de ser efectiva, i la brutalitat de la tàctica duu molts problemes a nivell d’acceptació internacional, posant en crisi la pròpia institució armada i fragmentant les opinions en el cos militar. Tot i seguir les seves investigacions, l’evolució constant dels mitjans aèris i mecànics fan perdre sentit l’accés d’efectius humans al camp de batalla. Eyal Weizman i el seu equip treballen en aquests moments en l’Arquitectura Forense, enfocada a la recerca i denuncia de les tècniques contemporànies tals com drons o misils dirigits.
* La multiplicitat és un concepte treballat per Deleuze i Guattari a Mil Mesetas, Capitalismo y Esquizofrenia, que es presenta en qualsevol mapa relacional. Aquest es configura de punts i segments interconnectats i en constant canvi, destrucció i evolució, sempre mutant i variant la seva pròpia estructura i naturalesa. La multiplicitat és un dels principis de la teoria rizomàtica.
* Durant la seva investigació, Nurhan Abujidi va advertir que el 19,6% dels edificis afectats per les rutes forçades tenien una sola entrada-sortida, el 16,5% en tenien dues, el 10% tres, el 4,1% quatre, el 2,1% en tenien cinc i el 10% vuit perforacions. Veure Nurham Abujidi, “Forced To Forget: Cultural Identity & Collective Memory/Urbicide. The Case of the Palestinian Territories during Israeli Invasions to Nablus Historic Center 2002-2005”, presentat en el congrés: Urbicide: The Killing of Cities?, Universitat de Durham, Novembre de 2005.
* Cuando los soldados han atravesado el muro de linde, se reúne a los habitantes de la casa y, después de ser registrados en tanto que “sospechosos”, se les encierra en una de las habitaciones, donde se les obliga a permanecer -a menudo durante varios días- hasta que concluye la operación militar.
A Través de los Muros, Eyal Weizman, 2012.
* Cal matitzar que tot i l’aplicació de la teoria filosòfica de Deleuze i Guattari en la metodologia militar, un fractal no enten de cap manera l’estructura natural presentada per la parella francoitaliana a Mil Mesetas. Mentre que un fractal equivaldria a un calco, és a dir, a la reproducció d’un patró a diferents escales, un mapa ens parla de la multiplicitat i la connectabilitat desjerarquitzada, sent el resultat d’una producció i destrucció constant.
* Cita a Shimon Naveh, Between the Striated and the Smooth: Urban Enclaves and Fractal Maneuvers, Cabinet Magazine, Juliol del 2006, pp. 81-88. Eyal Weizman, op. cit., pp. 36-37.
* Eyal Weizman, op. cit., pp. 10-11.
* Per a aprofundir en la diferenciació entre violència suspesa i violència espectacular podeu llegir el següent article d’Ariella Azoulay i Adi Ophir (en anglès, castella i català):
Comments